La dulce Revolución Verde

La dulce Revolución Verde

  La preocupación sobre la situación ecológica del planeta ha dejado de ser un tema secundario en el debate público y en la agenda política. 

  Una muestra clara del progresivo protagonismo que el tema verde suscita en la opinión pública es la reciente llegada a las pantallas de numerosos documentales relacionados con el tema. Trabajos planteados desde diferentes ópticas pero con un sujeto compartido el planeta. Unos han tratado las consecuencias ambientales o sociales, como el cambio climático o las guerras climáticas. Otros han observado las nuevas formas de vivir, de organizarse, de consumir, de alimentarse o de entender la movilidad. Puntos de vista que nacen de la sensibilidad hacia la situación crítica que vive el planeta. Un listado urgente de documentales por visionar son: The age of stupid (2009), de Franny Amstrong, Cars vs Bikes (2013), Une douce Révolte (2015), Le demain (2015) de Melanie Laurent y Ciryl Dion, Un monde sans viande (2015), la trilogia del profesor Iain Stewart para la BBC How Oil Made Us, The carbon wars, Climatic Wars (2015) y el reciente Before the Flod (2016) de Leonardo Di Caprio. Y no olvidemos nuestros Corazones Verdes (2015) de Laure Kervyn y BCN350. Podéis añadir a la lista algunos cientos más.

  El segundo aspecto clave es la evolución que ha vivido el activismo ecologista. Los imprescindibles movimientos de los años 80 han abierto la puerta a la nueva ecología política del siglo XXI. A este nuevo escenario han sido invitado actores con perfiles renovados y intereses diversos que enriquecen el debate y abren el abanico de su ámbito temático. Las propuestas actuales superan el No a las nucleares y se disponen a proponer alternativas realistas con claros beneficios sociales, ecológicos y también económicos. Sí, se habla de energía (renovable) y medio-ambiente pero también se tratan aspectos económicos como el decrecimiento, los sistemas monetarios alternativos o la economía colaborativa. Se abordan temas como la soberanía alimentaria, la producción de proximidad, el slow movement. Todo ello sin olvidar el necesario saneamiento político que pide más democracia participativa, y la ya vergonzosa necesidad de superar una prehistórica Sociedad Patriarcal.

  La ecología política debe conectar con todas estas preocupaciones y generar un discurso que las incluya. Es la alternativa a las alternativas políticas. Alternativa a una socialdemocracia con un discurso por renovar y alternativa a la utopía comunista que hoy tendría más sentido que nunca ante la crisis del sistema capitalista. La urgencia de la situación empuja a la ecología política a aunar con optimismo todo este movimiento que ya no es outsider. La única alternativa a la derecha que observa perpleja el respaldo mayoritario a uno discurso económico que la dramática crisis económica y el cambio climático han cogido a contra pié.

  Partidos que representan la ecología política como EQUO en España y el Grupo Verde Europeo a nivel continental tienen la obligación de liderar esta revolución. Para ello no debemos contentarnos con agradecer las simpatías generadas. Debemos dar un paso definitivo para activar una imprescindible transformación social. Una revolución que como apunta Florent Marsellesi se caracteriza por su #TernuraySubersión y que desde mi punto de vista será dulce porque no puede amargar a nadie.

 Ánimos a Rosa Martínez a Florent Marsellesi y a todo su equipo en su proyecto de renovación @Equo2p0

Tiempos de cambio

  Tiempos de Cambio

     Nos situamos en el palacio de los príncipes Lobkowicz en Viena, el verano de 1804. Un Ludwig van Beethoven de 33 años y con una incipiente sordera, se dispone a interpretar por primera vez su tercera sinfonía ante una reducida y privilegiada audiencia.

     La producción de la BBC Eroica (2003) recrea este momento con el máximo rigor histórico. El mismo rigor que se observa en la magistral interpretación de la sinfonía que en el film lleva a cabo la Orchestre Revolutionaire et Romantique. Por primera vez en tiempos modernos se recrean las mismas condiciones que se dieron hace más de dos siglos en su premiere en lo referente al número de músicos, instrumentos y dimensiones de la sala.

     En el planteamiento del film se plasman tres aspectos claves que contextualizan la producción de la Heroica. En primer lugar observamos la preocupación por el momento político, la Revolución Francesa y los anhelos del pueblo que dejan paso a los de Napoleón. En segundo lugar se nos muestra una sociedad estratificada que se resquebraja. Y finalmente observamos un particular momento estético en el que Ludwig van Beethoven rompe definitivamente con las constricciones formales y conceptuales del clasicismo. El compositor, ahora héroe abre las puertas de la historia moderna y del romanticismo tal y como apunta Franz Joseph Haydn al final de la película: “Ha hecho algo que ningún compositor se había atrevido a hacer. Se ha puesto el mismo en el centro de su obra. Nos ha abierto su alma (....) el artista como héroe, algo bastante nuevo. Nada será igual a partir de ahora.”.

     Ludwig van Beethoven dedicó la partitura a Bonaparte. Un Napoleón visto como un héroe por su lucha contra la tiranía en Europa. Los cambios vividos en la vecina Francia se observan desde Austria des de dos perspectivas. Por un lado se anhelan los aires de libertad y modernidad que se respiran tras la Revolución Francesa y por otro lado los entonces recientes conflictos bélicos con la primera y la segunda coalición mantienen despiertas las alertas. La heroica es una obra determinante en el devenir de la historia de la música. Determinante como también lo fue la Revolución Francesa para la historia moderna. Y, lo son, porqué en su esencia hayamos la inspiración para un cambio de modelo. Poco después la decepción del compositor es mayúscula al saber que Napoleón se había coronado emperador. Inmediatamente le retira la dedicatoria ofreciéndole dicho reconocimiento a su mentor el Príncipe Lobkowicz. A pesar de la decepción, la profundidad de la obra se mantiene viva por su narración liberadora, reflejo del momento histórico vivido por una sociedad Europea en renovación. La lucha del Allegro con brío nos lleva a una marcha fúnebre y el Scherzo a una vida renovada que desemboca en las incertidumbres del Finalle.

     La Heroica es un espejo de la situación política en Europa pero al mismo tiempo en ella también se proyectan los sufrimientos del compositor.  La Heroica de Ludwig van Beethoven sublima a la audiencia y este hecho no es casual. Es un espejo del alma del compositor en el que se refleja su turbación y al mismo tiempo las esperanzas de una sociedad. Sentimiento del que la obra se contagia como apunta el Conde Lobkowitz “un extraordinario experimento sobre un mundo inesperado”.

  Muchos observamos con turbación nuestro entorno y esperamos que otra revolución irrumpa en la sociedad la Revolución Verde.

Día mundial del Medio Ambiente

DíA MUNDIAL DEL MEDIO AMBIENTE

  El día 5 de Junio tiene un círculo en mi calendario verde, es el Día Mundial del Medio Ambiente. Así lo determinó la Asamblea General de las Naciones Unidas en su resolución XXVII de 15 de Diciembre de 1972. Aquel día representantes de todo el mundo se reunieron en Estocolmo, hace ya 44 años, preocupados por la salud del planeta y consideraron la necesidad de concretar una fecha anual con el objetivo de recordar el papel protagonista del hombre en el cuidado y preservación del medio ambiente.

  Problemas como el cambio climático, la desertización del planeta, o la salud de los océanos se han puesto sobre la mesa, cada 5 de Junio desde entonces. Este año 2016 Angola es el país anfitrión y el punto de mira se dirige a la lucha contra el tráfico ilegal de animales y especies. Felicidades Angola! Consideramos que el mejor avance de un país demacrado por una guerra civil prolongada por más de 25 años es reconciliarse con su entorno y un paso firme en esta dirección es plantarse frente al tráfico de marfil. Recientemente nos llegaban noticias de la otra costa Africana, allí el presidente keniano, Uhuru Kenyatta, prendía mecha a más de cien toneladas de colmillos de elefante en el Parque Nacional de Nairobi, para mostrar su rechazo a esta perversa mercantilización. Ambos posicionamientos nos transmiten optimismo. Un optimismo al que no siempre nos tiene acostumbrados el continente africano y que atienden a las demandas del Secretario General de las ONU, Ban Ki-moon “insto a los gobernantes a superar la indiferencia, y combatir la codicia actuando en la preservación de nuestra patrimonio natural para el beneficio de las generaciones futuras”.

  Desafortunadamente este tráfico ilegal ha llevado a la extinción o al borde de ella a muchas especies como el rinoceronte negro o los grandes simios. Y no solo algunos animales corren peligro, especies como las orquídeas salvajes o el palisandro preciado por su madera, están también en riesgo. ¿Que podemos hacer? El rechazo a cualquier oferta de especie salvaje ilegal puede ser nuestro pequeño gesto para incidir de forma determinante en nuestro futuro. Ante la duda debemos pedir la certificación y informarnos sobre aquello que compramos. Este será un pequeño pero gran gesto hacia nuestro planeta.

  Coincidiendo con esta fecha fuimos una gota más en la gran riada que corrió por las calles de Barcelona en defensa del Ebro, de su delta, así como del resto de ríos que padecen agresiones y gritaremos bien alto “lo riu es vida”. Aprovechando este acontecimiento proponemos a la ONU que la preservación de los ríos sea el tema central el próximo 5 de Junio.

 

El medio ambiento somos todas!

L'últim sospir d'Oliver Sacks

  Els sons envolten el nostre entorn i la música els fa seus en infinites combinacions sense fi. La natura canta, els animals emeten sons sorprenents i els homes tenen un tret distintiu i inherent a la seva genètica, el ritme i la dansa. De petits, poc després de posar-nos dempeus els nostre cos no pot deixar de moure's en escoltar qualsevol ritme. La música s'organitza en patrons, simetries, proporcions, formes matemàticament perfectes i alhora abstractes que de forma misteriosa incideixen en les nostres emocions. Un misteri que avui la neurociència comença a descobrir, la porta del qual la va obrir Oliver Sacks,

 Observant casos particulars de percepció, Oliver Sacks ens va ajudar a entendre la relació que la resta tenim amb els estímuls externs i la influència d'aquests en el nostre cervell. Què passaria si tan sols poguessis escoltar algunes de les notes d'una cançó? Què passaria si de sobte la teva agudesa auditiva s'accentués fins a percebre el més sensible dels sons? I si els sons greus els escoltessis com aguts i els aguts com greus? I si la música no t'emocionés? Casos i casos que Oliver Sacks va observar amb atenció i va divulgar en els seus llibres.

  Sovint citava a Novalis "every desease is a musical problem, and every cure is a musical solution". Oliver Sacks va comprovar aquesta metàfora en el seu dia a dia amb els pacients i va obrir una altra porta la de la musicoteràpia. Va observar cóm persones amb alteracions en els processos mentals reaccionaven als estímuls musicals i això va confirmar la seva teoria: la complexitat de la incidència de la música en l'entramat neuronal. Es a dir, com la música no afecta tan sols a una part concreta del cervell sinó que arriba simultàniament a diferents zones, algunes d'elles les més profundes. Ho fa de forma més global que altres capacitats com la de llegir o la d'escriure. Aquesta particularitat explica el fet que la música obri els calaixos més amagats del nostres records, fins hi tot quan s'han deteriorat altres processos mentals bàsics. La música activa sensacions que generen benestar en les situacions més dramàtiques i sense drama ens connecta amb sensacions vivificants.

    Al cinc anys Oliver Sacks va respondre que allò que més li agradava a la món era el Salmó fumat i Bach. Probablement als 82 anys l'aroma del peix i la música del compositor continuaven banyant el seu pensament en el seu darrer sospir.

  Us recomano escoltar-lo al documental "When Björk met Attenborough" o la conferència de Harvard llegir "The man who mistook her wife for a hat" (i escoltar l'òpera de Nymann), "Musicophilia" o escoltar la música de la natura, la música tocada, la música escrita, o interpretar-la amb un instrument, o amb la tablet, o amb una aplicació feta per la Björk.

Islàndia

  He tingut la sort de passar uns dies a la segona illa més gran d'Europa, Islàndia. En aquest viatge, més que en cap altre, m'he adonat que conèixer una terra és quelcom més que trepitjar-la per uns dies, menjar allò que s'hi cuina, converses de pas, llegir els seus escriptors i escoltar els seus músics.

  Entres en contacte amb un entorn corprenedor que per uns dies t'imbueix de pacífica grandesa. Paisatge a mig fer on la vista es perd en cels infinits, volcans, llacs i cascades. Foc i aigua. Rellisques per la tapa de l'olla de la terra que per dins bull i deixa escapar quatre escopinades i alguns vapors pudents que et banyen. Camps de lava i catifes verdes fan que les teves passes s'amorteixin, com si fossis un cavall, una ovella més d'aquelles que a l'estiu trepitgen els prats. En el passeig sempre està present la gent oculta que s'ha fet roca i que ja van guiar a Jules Verne o a Jorge Luís Borges en les seves peregrinacions a l'illa. Pel cel mil i un ocells piulen sense preocupacions i pel mar es fa el silenci en sentir la lenta i profunda respiració d'una balena en la seva immersió.

  Enmig d'aquest somni, poc a poc i sense presses, la identitat que ha germinat en aquest decorat en construcció s'obra als teus ulls. Una identitat lligada a un entorn que mimen i protegeixen conscients que el medi que els acull des de fa un miler d'anys és fràgil alhora que la força de la natura devastadora. Viuen esperant que el volcà entri en erupció amb les contradiccions pròpies d'aquell que s'ha fet gran massa ràpid. Han passat de la granja i la pesca als vicis del capitalisme salvatge. Lliçons apreses, el model d'equilibri ecològic i social actual és exemplar i no s'explica sense el seu alt nivell cultural. L'estima a la natura, a la pràctica musical, a la lectura, caracteritzen una societat en la qual la igualtat de gènere, el sentit de l'ecologia i una classe política propera es perceben a cada passa.

  El sentit identitari islandès és concret i defuig el miratges que els nacionalismes dogmàtics generen. El seu origen viking, les influències noruegues, daneses, irlandeses i contemporàniament americanes han conformat la seva identitat. Una identitat que conserva allò que li dóna sentit. Una identitat que estima la seva terra i que ha sabut adaptar-se als temps que l'han acompanyat. La conversió al Cristianisme, al Luteranisme, la dependència noruega i danesa, la independència relativa de la corona danesa el 1918 i la independència definitiva assolida l'any 1944 (95% dels vots a favor) han estat decisions que en cada moment han respost al sentit comú en pro del benestar dels seus. El bé comú ha marcat les decisions polítiques durant un mil·lenni en el qual les llibertats individuals mai s'han perdut.

  Gràcies Ünnur Palsdottir per la conversa, i a Laxness, Kjavar, Sigur Ros (Heima), per viure l'art en islandès.

Roundup

  Temps era temps que els pagesos anaven a la Cooperativa amb la garrafa buida de Roundup a omplir-la de vi. Trobaríem millor exemple de reutilització? Benaurat Glifosato! Ho mata tot tret d'alguna cua de cavall. Mira que net que té el tros... Omplir l'atomitzadora i a fer de Weedkillers. Veureu com en pocs dies les males herbes passen a tenir el color de la palla resseca. 

  Una petita modificació genètica i ho tenim enllestit. Ara podem ruixar tot el camp i les llavors modificades sobreviuen. Això va servir a la multinacional Monsanto per incrementar les ventes de forma espectacular els anys noranta. Quin altres usos? Ressequem les plantacions de cereals avançant el seu procés natural. Temps és igual a diners. Aquí tot s'hi val. 

  Glifosato i més glifosato que s'ha anat acumulant al terreny, a les plantes i als nostres organismes. Passa el temps i llegim a la premsa casos de contaminació d'aqüífers, intoxicacions, restes del producte a les llavors de soia. Escoltem perplexos els enganys per part de la companyia pel que fa a les dades d'acumulació del producte en el sòl. Fins i tot, ens atemoreixen alguns estudis mèdics que han relacionat determinades malalties amb un índex del producte en el cos més elevat que el de persones sanes. I darrerament l'AIAR (International Agency for Research on Cancer) l'ha catalogat de producte possiblement cancerigen.

  El producte ja  ha estat prohibit recentment a països com Holanda o França. En d'altres, com Colòmbia, s'ha restringit el seu ús, on es va descartar la seva utilització per combatre les plantacions de coca. A Argentina hi ha un fort corrent de pressió per prendre alguna mesura legislativa al respecte. A Polònia l'entrada de llavors modificades resistents al producte ha estat vetada. Per un altre costat trobem EEUU i el seu president Obama que han obviat el tema. I a casa nostra? Tranquils podem continuar comprant i utilitzant Roundup al camp a doll. Total d'alguna cosa ens hem de morir. Brindem amb una copa de Glifosato?

  

Nous mandats

  Un sistema corrupte topa amb un tècnic honest, un autèntic idiota. Un idiota que veu com l'esquerda d'un edifici apunt de sucumbir posa centenars de vides en perill. Vides de famílies que habiten els darrers esglaons d'un societat en descomposició. Podria passar de llarg tapant-se els ulls, com han fet altres any rera any, però és un autèntic idiota. L'edifici no pot resistir més. És qüestió d'hores.

  L'alcadesa i els dirigents locals banyats en alcohol en una festa reben la seva visita. L'esquerda supura les més vergonyoses pràctiques. Ostenten càrrecs que de lluny pensen en el bé comú. L'enriquiment personal és el seu únic objectiu. Desvien fons públics. La manca de diligència està a l'ordre del dia. La connivència amb empresaris i el tràfic d'influències no sobta a ningú. I, obertament es consideren millor que la resta. La seva vida és una festa. Com poden salvar els trastos davant d'aquesta emergència? Un pla per salvar a la gent i ubicar-los en espais dignes? Això és el que l'idiota pensa que faran. Al contrari, caps de turc morts, crema de documents incriminatoris, i l'oblit dels inquilins. Pot seguir la festa, si l'edifici cau ho tenim tot lligat.

  L'idiota podria tenir la consciència tranquil·la. Ha fet allò que molts mai a la seva vida faran. Assumir la responsabilitat que la seva funció pública li atorga. Però en observar les psicopaties del seus caps fa allò que tan sols els herois fan, renunciar al petit benestar personal, a les seves comoditats, a la seva família, i assumir el repte de salvar els oblidats. Ai, pobre idiota!

  Avui vares canvien de mans. Nous mandats per a nous perfils que irrompen en consistoris d'aquí i d'allà, de grans ciutats i de petits pobles. Passem pàgina. Noves formes irrompen en el sistema polític. Passem pàgina però no oblidem allò que hem viscut. Aquests nous actors no han d'oblidar que les foscors de la condició humana aguaiten, la cobdícia, l'egoisme. Reprendre el sentit comunitari és una urgència. Que aquells que tenen responsabilitats públiques transformin el model és una imperiosa necessitat. Desitjo que una pel·lícula com The Fool (by Yuri Bykov) no retrati mai més cap Ajuntament.